Archivo del blog


Avui he entrenat per primera vegada amb el material que portaré durant la cursa; a la motxilla, però, només portava 5 kg. Bé; han estat 30 Kms. i m'he trobat força bé. A més, tal com em va aconsellar la meva "gurú" de cara a la cursa, els faig sense barretes; només aigua i isotònica. Alguna de les properes entrades hauré de dedicar-la a la gent que m'ha ajudat. La Carme, el Xavi, el Nacho han estat autèntics àngels ajudant-me a calmar inquietuts pròpies dels inexperts ( principalment en temes relacionats amb el menjar i el material).

En quant al perquè hi vaig,.........

En un dels sopars de Nadal una de les meves germanes afirmava no entendre perquè anar durant una setmana a patir en condicions, com a mínim dures, podia aportar cap satisfacció. Està clar que un dels factors que més em mou és la de assolir un repte que sé comportarà un gran esforç.

Però em va fer gràcia i no deixa de ser certa l'observació que va fer el meu pare. "Això, és la síndrome de la marxa enrera". Després, es va explicar: Es referia a la necessitat de demostrar, prop ja dels cinquanta, que encara ets capaç d'aconseguir aquestes fites; que si no és ara, ja t'haurà passat el moment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario