Així va anar

Haviem quedat a l’aeroport de Barajas a les 11.30h. Vaig arribar amb temps suficient, i no va ser difícil localitzar el grup; només calia seguir les motxilles “Raidlihgt” que utilitzen la majoria de corredors de la MdS. L’Organització, en la seva pàgina web aconsella no facturar el material imprescindible per a començar la cursa per si de cas et perden l’equipatge.Per aquest motiu, hi havia un grup gran de gent amb la motxilla delatora.

Un cop allà, també va ser fácil reconèixer els que repetien dels que la feiem per primer cop. Les abraçades, bromes, i converses entre els que semblaven amics de tota la vida, definia als que ja havien compartit “jaima”.

Dues hores després, vam facturar la resta de l’equipatge. En aquesta estona, en la cúa per facturar, vaig establir les primeres relacions. El cert és que ja aquí destacava el “bon rotllo” entre la gent.

Vol d’unes dues hores, i arribada a un molt petit aeroport del sud del Marroc;Er Rachidia. Dic petit perque tant en aterrar en la única pista com en l’estona que vam estar per pasar el control de seguretat (2h més) no hi vam veure cap altre avió. El funcionari en qüestió, que deu maleïr la Marató des Sables, es va dedicar a anar segellant els passaports, i de pas em va trencar el meu. Ningú no li va donar més importància fins a la tornada a Madrid, on em van advertir que me’n hauria de fer un de nou.

De l’aeroport a l’autocar. Aquí em va quedar clar que el temps durant aquests dies el mesuraria de dues en dues hores. Bones carreteres, algún petit poble, i un últim tram de pista on ens van fer baixar de l’autocar i ens van pujar en uns decrèpits camions militars per recòrrer els darrers 2 Km. fins al campament. Crec que s’ho podrien estalviar, però que ho fan per qüestions entre lúdiques i folclòriques.

Primer contacte amb el campament. Unes 100 “jaimas” distribuides en forma de ferradura en dos arcs paralels; un intern i un altre extern. Ja en el autocar ens havien repartit de 8 en 8 amb la indicació de que ocupariem la mateixa jaima al llarg de tota la cursa. La gent que anava en grup s’afenyava a donar els noms per no quedar dispersos. Els que anàvem sols, esperavem alguna proposta per omplir algun forat.

Força separat del campament del corredors, el campament de la organització i els espais comuns: Seveis mèdics, telèfon (per satèl.lit) a 15 euros els 5 minuts, mail ,-només et deixaven escriure un mail d’unes 15 línees que enviaven a Françá i des d’allà els repartien-; per això, no vaig poder escriure directament al bloc. I finalment, el que l’endemà serien els menjadors. L’autosuficiència començava el diumenge al matí. Fins llavors, el sopar de divendres i els tres àpats de dissabte, anàven a càrrec de l’Organització.(això sí, després d’una hora de cúa).

Un cop passada la Cursa, ja puc dir que el dissabte abans de la sortida va ser el pitjor dia. Les hores no passàven, cues pera tot (esmorzar, verificacions de material, dinar, sopar) algunes d’elles sota un sol de justícia i el neguit propi d’abans de començar fan que no en tingui un bon record. A més, crec que com en les alçades, el cos necessita d’ un periode d’aclimatació, en aquest cas a la calor i principalment, a la baixa humitat. Dissabte al vespre tenia un mal de cap considerable. La gent experimentada porta per aquest dia gran quantitat de material només amb la idea de pasar les hores el més comodament possible. Matalassos inflables d’aquests que un cop inflats tenen un pam d’alçada, llaunes de Coca Cola, moscatell, llibres, sudokus, cartes, ratafia (el Joel, que és un crack).

Verificació de material: En realitat, no et comproven res. Signes un document en que , pel teu honor, assegures portar tot el material i les calories necessàries per a tota la setmana. A més, em van entregar una bengala per cas d’emergència que agraiexo no haver hagut d’utilitzar, a part de per motius obvis, perque en una demostració pràctica de com s’utilitzava, l’instructor gairebé s’arrenca el cap; de veritat que encara penso si no era defectuosa. L’altre material obligatori que et dóna l’Organització, és una bosseta amb un centenar de pastilles de sal. Amb tanta calor i tan baixa humitat beus entre 7 i 10 litres d’aigua al dia, però si no repons les sals, els transtorns electrolítics et poden jugar una mala passada. D’entrada, una o dues pastilles cada 1,5 litres d’aigua. A partir del segón dia, regulava les pastilles en funció de lo inflades que tenia les mans. A més edema, menys pastilles; a mans seques com una pansa, més pastilles.

I per acabar, les dues primeres nits. FATAL. Es van complir les meves pitjors previsions de roncadors a la jaima. Eren 4 de 8. Junt a la normal incomoditat de dormir a terra, l’aclimatació, els nervis, el mal de cap, els de la jaima del davant que no callàven i els roncs ,tot plegat em va fer pensar si jo aguantaria tants quilòmetres sense dormir ni cinc.